Concert de La iaia. Presentació del disc On és la màgia?

Massa sovint, dir que el so d’una banda està en progressió no significa gran cosa.
La progressió sol basar-se en el destil·lat i la consolidació d’allò que millor ha funcionat del disc anterior i dels darrers directes, amanit amb calculades, petites, dosis d’innovació. Minimitzar el risc sembla la millor fórmula per mantenir
trajectòries artístiques en aquests temps difícils.

Aquest no ha estat el cas de La iaia.

El seu segon àlbum, On és la màgia?, representa un gir copernicà en pràcticament tots els sentits. Una obra inequívocament valenta, indubtablement valuosa i radicalment diferent del que, molt probablement, esperaven la immensa
majoria dels seus –fins ara, fidels- seguidors.

La iaia folkie i amable es transmuta en el primer power-trio de la història de rock català i ens ofereix un arriscat aiguabarreig de cançons de temàtica onírica i, en conseqüència, menys explícita. Embolcallades amb un nou so electrònic, internacional, tremendament compacte, cerquen la transcendència mitjançant
el risc premeditat, el criteri artístic, la llibertat interpretativa i una notable manca de
concessions a la galeria.

Óssos, gossos i assassins en sèrie passegen pel disc, mostrant les dents a aquell
que esperi complaences sonores prescindibles. Aspres, excessius o inquietants quan convé, sensuals i ballables si pertoca, els nous temes transcorren com un tot coherent que obliga a escoltar i a prendre partit. Cançons i sons agosarats fins l’addicció, com aquells que fa quaranta anys que no sovintegen al nostre país i
que, en ser interpretats en directe, no fan altra cosa que excel·lir.

EI disc, certament, aconsegueix el que es proposa: trencar previsions, defugir l’ensopida comoditat acústica i configurar una obra ambiciosa que conquereixi la complicitat i el compromís d’aquell que l’escolta. I tot això creant un so genuí, contemporani, no compartit amb altres artistes de la seva generació i, no
obstant tot això, perfectament identificable,propi.

En fi, nois, la pregunta és absurda. On és la màgia? És dins del disc...i en grans dosis.

Carles B. Fagen
2013.