Ruta del Romànic
La ruta del Romànic, igual que la dels Molins, es pot fer en dues direccions, o començant pel molí del Pujol o iniciant-la des del molí d'Alta-riba. La ruta que proposem a continuació està descrita des del molí del Pujol. Des d'aquest punt ens dirigirem cap al mas Pujol. El mas Pujol està documentat des del segle XIII i conserva una estructura antiga, que recorda els masos de tipus basilical. El primer Pujol documentat és Berenguer de Pujol, l'any 1215. El 1272 el mas apareix citat per primer cop.
Des del mas Pujol ens dirigirem cap a Can Tona, tot passant per Can Tomàs. Can Tona està documentat com a mínim des del segle XIV. La seva anomenada l'hi ha vingut donada per ser el lloc on Jacint Verdaguer hi va escriure la primera versió de L'Atlàntida entre 1867 i 1868, quan era seminarista de Vic. Aquesta primera versió, que no va ser premiada als Jocs Florals, Jacint Verdaguer la va amagar a les bigues de la seva cambra.
Can Tona és la típica masia catalana, amb teulada a dues aigües, orientada de cara al migdia i d'estructura senzilla. Al llarg dels anys se l'hi ha afegit diverses estructures, però en línies generals encara conserva la seva estructura primitiva. Al davant hi podem trobar un monòlit que recorda que en aquella casa hi va fer estada el poeta nacional de Catalunya.
Si continuem la ruta del romànic que ens ha de conduir a Santa Maria del Camí, anirem a parar a la Teuleria de Can Tona, edificació relativament nova on, com el seu nom indica, es dedicaven a la fabricació de teules. Des d'allà ens serà fàcil creuar l'eix transversal i dirigir-nos cap a Can Soca, una casa amb una bonica porxada, orientada de cara al migdia i que havia estat propietat dels frares de Sant Tomàs.
Des de can Soca podem triar dues opcions. La primera seria desviar-nos un xic de la ruta per apropar-nos fins a la Novissima, coneguda també com a "Villa Pepita". La Novíssima era propietat dels frares de Sant Tomàs de Riudeperes fins que van perdre la casa amb la desamortització del segle XIX. Inicialment era una masoveria amb la típica estructura de les cases de pagès catalanes. En el tombant dels segles XIX al XX se li van agregar tot un seguit de modificacions de pretensions modernistes, com la torre amb merlets, o els curiosos colls de les bigues. Es va afegir, també, un nou cos edificat a la casa.
Si decidim no visitar la Novíssima, la millor opció és tirar cap al monestir o convent de Sant Tomàs de Riudeperes. Antic monestir canonical, fundat amb els esforços de la família dels Riudeperes a finals del segle XI, el 1560 es va convertir en convent franciscà. Entre 1901 i 1970 va ser noviciat i residència dels pares camils. Actualment acull una escola per a disminuïts psíquics.
Almenys des del 1045 hi ha documentada una església dedicada a sant Tomàs, situada en un lloc no molt llunyà d'on es va alçar el nou edifici. Des del 1086 els seus clergues vivien en canonicat. El 1095 es va consagrar la nova església. El 1560 el bisbe Jaume Caçador, amb el seu nebot Guillem, van transformar l'antiga canònica en un convent de franciscans observants. En aquella època Sant Tomàs només tenia un atri en el qual hi havia alguns sepulcres antics dels Riudeperes i dels Alta-riba, una casa petita, i un claustre i un hort sense tancar. Les obres van iniciar-se el 1561, fetes en la seva major part pel mestre de cases Guillem Vaxeres. El 1567 s'iniciava la construcció de la cisterna, el 1570 es va construir la porta gran o porteria, i el 1573 s'aixecava la tàpia o mur que tanca l'hort.
Durant la Guerra del Francès (1808-1814), les tropes napoleòniques van ocupar el convent de manera reiterada, destruint-lo en la seva major part. Abans d'acabar el conflicte, el 30 de març de 1813, i sota la direcció del pare Masferrer del convent de Sant Salvi, es van començar les obres de reconstrucció del monestir. L'església va quedar acabada en pocs mesos i va ser millorada. Se li va donar més llum perquè no fos tant fosca i les capelles, que abans eren baixes, desiguals i només a un costat, es van fer més altes i a cada costat de la nau. A la sagristia s'hi van obrir noves portes i s'hi va construir un oratori on s'hi deia missa pels malalts i pels vells. A banda de l'església, també es va reconstruir el col·legi, les oficines, les cel·les, etc. Es van posar retrats del fundador al claustre inferior i unes estampes italianes que representaven el viacrucis de la Passió del Senyor. El claustre superior es va tapiar amb rajoles per evitar el fred i el vent, i es va fer un conducte nou per portar l'aigua a la cisterna. També es va restaurar la cuina i el refectori, amb tots els seus mobles, i es va ampliar la biblioteca. Finalment, l'arquitecte Morató va fer un plànol per millorar i rectificar el conjunt de l'obra del col·legi.
El 1914 el mestre d'obres Miquel Pallàs va portar la direcció d'obres de restauració de l'església. D'ell són els dibuixos de la planta i l'alçat de l'església romànica que coneixem. El 1940 l'absis de l'església fou redecorat amb unes pintures poc escaients. Al voltant de 1970 els pares camils van vendre l'edifici a l'associació de Sant Tomàs per a disminuïts psíquics. Des d'aleshores a l'entorn del convent s'hi ha alçat diversos edificis, però el conjunt monumental del convent històric no s'ha vist alterat.
L'església romànica de Sant Tomàs de Riudeperes es troba actualment inclosa en el conjunt de dependències i edificacions monàstiques, construïdes en època gòtica, renaixentista i modernista. De l'antic conjunt monàstic només en resta l'església, molt modificada, i que deu el seu estat present a la darrera restauració efectuada, com hem dit, per Miquel Pallàs. L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau amb transepte. De l'època original en resta tota la nau, -ampliada cap a ponent i perforada per unes capelles laterals i coberta amb volta de canó-, una part de la façana, el creuer, i l'absis principal, semicircular, que és precedit d'un curt presbiteri en el qual s'obren dues fornícules, i la cúpula, de secció ovalada, que arrenca de trompes còniques de doble represa, decorades amb motius geomètrics.
Molt a prop de Sant Tomàs hi trobem la Calvaria, un dels masos més antics del municipi. Els primers documents conservats de la família es remunten a 1228. L'edifici, de planta quadrada, va ser construït el segle XII. Té una galeria a la façana de migdia i una capella dedicada a la Concepció. L'escut de la família és un calvari o muntanya amb tres creus. Darrerament ha estat reformada i repintada, adquirint encara més bellesa. Les bones llengües diuen que l'escriptor Miquel Llor es va inspirar en una pubilla d'aquest mas en escriure Laura a la ciutat dels Sants. Molt a prop de la Calvaria hi les cases de les Viles, la Vila Grossa i la Vila Xica.
A pocs metres de la Calvaria, i travessant la carretera que va de Calldetenes a Sant Julià de Vilatorta, hi trobem l'església romànica de Sant Martí de Riudeperes, documentada per primera vegada el 1050, en l'acta de consagració de l'església de Sant Julià de Vilatorta a la qual el bisbe de Vic va subjectar l'església de Sant Martí de Riudeperes. L'església romànica de Sant Martí és d'una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes del romànic. La capçada és a llevant. Té un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre lesenes i sobre les quals s'insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana allà on hauria d'arrencar la coberta de l'absis. Al punt central de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles. La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l'exterior de l'ampliació posterior, ja que mentre que la construcció original té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l'absis, a l'ampliació del segle XII les bandes i arcuacions es van substituir per una cornisa, que a l'època era la barbacana de la teulada. Avui aquesta cornisa forma part del mur, perquè el segle XVII es va alçar la nau i s'hi va incorporar un ull de bou a sobre la porta. Un altre element que ens ajuda a distingir la construcció del segle XI de la del segle XII és que l'aparell dels murs més antics és de pedres irregulars, no excesivament carejades, i unides amb morter de calç. En la segona etapa, les pedres són carreuades, de mides considerables, i posades en fileres regulars, amb el morter dissimulat.
Actualment la porta d'entrada és situada a la part afegida, sobre el mur de ponent oposat a l'absis. Aquest cos d'edifici formava un atri o pòrtic obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones, avui aparellades, de les quals només se'n conserven senyals en el mur. L'atri devia aixoplugar la portada, actualment desapareguda, i de la qual se'n conserven restes a la porta de l'hort veí. La nau és coberta amb teulada de dues vessants, igual que l'absis, que només és visible des de l'exterior ja que a l'interior és totalment amagat darrere l'altar major.
L'edifici romànic va ser la base de múltiples ampliacions i afegits d'època barroca, que van consistir en el ja esmentat aixecament de la nau, en l'addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l'absis formant creuer amb la nau existent, i amb el campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada.
Actualment l'interior de l'església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures. Destaquen a l'interior dos nínxols excavats als murs, a cada costat de la nau, amb arc escarser, que sembla que van guardar dos sepulcres, dels quals avui no en queda res.
Davant la porta de l'església hi ha un recinte clos que distribueix l'accés a diferents llocs com el cementiri, l'hort veí, la porta de l'església, l'accés a l'espai que voreja el mur de tramuntana i l'accés des de la carretera, que antigament passava just per davant d'aquesta porta. L'accés des del camí es fa passant per un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l'antic comunidor.
Seguint la carretera en direcció a Sant Julià de Vilatorta arribarem a la torre de Santa Margarida. Es tracta d'una casa senyorial edificada al lloc on hi havia un antic mas. L'edificació principal, així com les secundàries, van ser construïdes per Ignacio Pascual a finals del segle XIX, essent la data d'acabament de les obres l'any 1890. L'edificació constava aleshores del cos principal i de la torra de secció rectangular. Posteriorment es va afegir a l'edifici una altra torre, la de secció circular, i la terrassa. Aquesta segona fase de les obres es va acabar l'any 1895, data de l'acabament definitiu de la construcció en la seva forma actual.
La pedra que va servir per construir aquest edifici, així com la construcció secundaria que fa les funcions de masoveria, tipus masia però seguint el mateix estil constructiu, va ser extreta de la pròpia finca. El contorn de les obertures de la façana (finestres, portes, etc.), els coronaments de les almenes de les torres, els remats de la coberta, i altres detalls, són en totxo ceràmic vermellós, típic de l'època.
Dins de la finca de Santa Margarida i queden les restes de la capella de Santa Margarida o Maria del Camí. Concretament, només es conserva la fonamentació i l'arrencada de les parets perimetrals.
L'església, del segle XIII, era una construcció de planta romànica en forma de creu llatina i amb un sol absis semicircular al costat de llevant, amb la porta al cantó de ponent, al peu de la nau. Es va enrunar el segle XIX.
L'advocació de la capella va anar canviant al llarg dels segles. A l'acta de fundació el titular era santa Maria. El 1367 apareix l'advocació de sant Bartomeu i el 1560 trobem un censal a favor del ciri de santa Margarida, nom amb què es coneix actualment.
Autor text: Jordi Vilamala
